Persones refugiades: una crisi de responsabilitat
21 juny, 2016
0

13312716_1161505467247132_7256759139222835759_nEl 20 de juny es va celebrar el Dia Mundial de les Persones Refugiades  i és que, hui en dia, milers de persones es veuen obligades a fugir dels seus propis pobles, i moltes vegades del seu país, a causa de guerres o persecucions de tipus polític o religiós.

En aquesta època de guerres oblidades per Occident (com la d’Ucraïna, la de Síria amb més de 300.000 morts, per no parlar de Sierra Leona o Somalia), als refugiats que fugen de les guerres se sumen el gran flux de migrants “econòmics” que intenten entrar de qualsevol forma a Europa, sobretot des de les “portes” del Sud: Itàlia i Grècia.

I com està reaccionat fins ara la Unió Europea? Amb bones paraules i hipotètics plans de repartició entre els Estats membre, molt lluny encara de ser complits, deixant que cada país afronte l’emergència en solitari i, encara pitjor, permetent mesures com els murs i les suspensions unilaterals del Tractat de Schengen, profundament contràries a l’esperit amb el qual UE va néixer, i a la Convenció de Ginebra, el primer acte de dret internacional que va sancionar els deures d’acolliment a les persones refugiades.

Un exemple de la tràgica situació que sofreixen campamento2les persones refugiades és el camp de Idomeni (entre Grècia i Macedònia). Aquest, com molts altres (el de Calais a França, ara desallotjat, o els de les ciutats frontereres amb Turquia) acullen a gent desesperada que ens demana un futur digne, esperant que s’òbriguen les nostres fronteres.

Per saber què està passant molt prop de nosaltres, hem entrevistat a Patricia Vidal, una jove voluntària d’Alacant, de la Federació d’Escoltisme València, entitat membre del CJCV, que ara mateix està en els campaments de refugiats a Grècia. Com a jove voluntària, compromesa per la defensa dels drets humans, representa un exemple de solidaritat i actuació del qual ens sentim orgullosos i esperem que el seu missatge, puga sensibilitzar la societat sobre aquest tema.

-Primer, ens agradaria que ens parlares un poc de la teua història. Per què vas decidir treballar amb en els camps de refugiats?

Em van proposar un viatge d’Alacant a França per ajudar a les persones refugiades i vaig anar. Al tornar, em vaig assabentar que la crisi anava empitjorant, ja que al març, les fronteres van començar a tancar-se i molta gent estava acumulant-se a Grècia. Per això, vaig decidir anar-me’n de nou. Una persona tria ser voluntària per ajudar, i va on més es necessita.

– Sabem que vas estar també al camp de refugiats de Idomeni. Nosaltres sols ho hem vist per les notícies: Que has vist tu? Quina era la situació diària i els majors problemes?

Si.. Bé les condicions eren molt dures. Estaven les grans entitats d’ajuda com a Médicos Sin Fronteras, ACNUR i moltes altres ONG; però hi havia molta desorganització. És a dir, cadascuna s’encarregava d’ajudar en alguna cosa, per, per a ser més eficaces, faltava coordinació entre totes.

– Què és el que més t’ha impactat?

Vaig arribar a Idomeni amb Bombers en Acció i, al costat de la nostra tenda, una dona havia posat una tenda de campanya on escalfava l’aigua per rentar als nens (perquè abans els rentaven amb aigua freda). Durant tot el dia, vaig ajudar a dutxar als i les xiquetes i, quan es llevaven la roba, era impressionant com extremadament eren de prims, molts tenien sarna, blaüres, cicatrius… La majoria tenia polls.

– Quines penses que haurien de ser les polítiques a implementar-se per part de la Unió Europea, per intentar solucionar aquesta emergència?

El tema és molt complicat. A l’àmbit local, pense que haurien de llevar els camps militars i deixar que s’autogestionen, així com que les persones voluntàries puguen ser lliures d’entrar i treballar, ja que faltaven metges i sobretot, mestres per fer classe.

Quant al Govern, el que succeeix és que comparteix aliments que moltes vegades arriba podrit. I pel que fa a Europa, cal que comence a complir el que va prometre: acollir a les persones síries. És veritat que en són moltes, però si s’ubiquen 3 o 4 famílies sirianes en cada barri, no crec que canviara la vida del mateix, ni que hi haguera cap problema. Això, per començar.

– Quin missatge enviaries a la joventut espanyola i a l’europea, en general?

Que tot açò està passant ací, a Europa. I sobretot, que aquesta gent és perfectament normal com tu i com jo. Abans, tenia molts perjudicis sobre les persones musulmanes però, una vegada vaig arribar al camp de refugiats, vaig descobrir que són persones com nosaltres.

– I per a finalitzar: Què vas a fer en el futur? Penses seguir amb la teua activitat de voluntària?

Bé, ara el mes que ve, he de tornar a Espanya, perquè jo també necessite treballar. Però, en setembre vull tornar a Grècia, ja que encara hi ha moltíssimes coses a fer. Hi ha organitzacions que estan construint petits col·legis i intentaré anar-me’n amb una d’eixes ONG.

refugiados en camino